De veritat que són tantes
coses, que encara no ho sé per on començar. Però ho faré com o fa
tothom, començaré pel principi.
El primer dia d'institut no
és gaire fàcil per a ningú. Per això és molt complicat la
comunicació amb els altres, pues la vergonya ens governa del cap als
peus, però, el meu problema era una mica més complicat, per que
tampoc parlava els dos idiomes que tothom coneixien des de petits.
Però tampoc en vaig
desanimar, perquè al final de tot estava allí per aprendre, i crec
que o vaig fer més o menys bé. Aquesta va ser la meva primera
meta acabada, però no us creureu que va ser fàcil, perquè res en
la vida es fàcil, veritat?
Amb la primera meta acabada, va
aparèixer la segona: fer amics. Aquesta va ser en comparació de
l'altra molt fàcil. Podria dir-ho inclòs, més fàcil impossible.
Crec que va ser tan fàcil perquè la
gent té una increïble capacitat de ser molt amable quan vol, i això
per a mi fou, i encara segueix sent molt important.
Però, tanmateix això no va ser fàcil
aprendre un altre idioma con el català i el castellà, podria dir-ho
que encara l'estic aprenent, perquè en la meva veu només sortien
paraules que ningú podria entendre, i aquestes paraules eren del
Portuguès, la meva llengua d'origen.
Bé, m'han agradat molt aquests dos
anys que he passat aquí a l'institut. Sonriures i dos premis de Sant
Jordi que estan penjats a la paret de la meva habitació de per
vida, i com no, les orles.
Crec que per més que ho intenti no
podré oblidar l'institut, perquè si o faig, els records en
perseguiran dient-me al cap, que moments feliços i diferents, no
poden caure a l'oblit, com el meu ex-company David Tarifa al que
sempre recordaré.
Ara estic arribant al final d'aquesta
petita explicació de la meva vida en dos anys a l'institut,
començaré a fer un cicle, i tindré moltes més històries que
explicar.
Fins aviat a tothom, això no és un
adéu sinó tan sols fins a reveure!
Gabriela
Gabriela